dilluns, 12 de desembre del 2011

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Senzill i gran.


"Mira, tot ha anat segons el pla
quin exemple d’harmonia
això és creure en el que un vol
invertir en saviesa els dies."

dijous, 6 d’octubre del 2011

Pura imaginació.

      
El enemigo más grande que debemos combatir es aquel que despiadadamente hace flaquear nuestras fuerzas, aquel que nos hace sentirnos incapacitados en las situaciones más importantes. Es el que nos niega vivir cada instante de forma apasionada y embriagarnos de luz y dicha, aquel que nos impide dejarnos llevar...
 
Ese desalmado gigante se llama Miedo y lo que a veces ignoramos es que es un fantasma, una ilusión, y, como todas ellas, existe porque nosostros creemos en él. Habita dentro de nosotros, en nuestras mentes y se alimenta de cada pequeña inseguridad, de cada duda, de la falta de amor propio. Así nos creamos desde dentro una sensación de inferioridad completamente artificial y que se manifiesta en carozas de tortuga de cara a los demás.

Miedo sólo tiene una ventaja: como todo frío espectro, desaparecerá cuando nuestras temerosas cabezas decidan con un grito firme despedirle para siempre. Cuando decidamos entregarnos al mundo con un amor solidario y puro, amor sin barreras, amor sin causas y sin esperadas recompensas.

No te queremos Miedo tirano, fuera de aquí, déjanos en paz.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Uo!





"Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos." 
Eduardo Galeano

diumenge, 25 de setembre del 2011

New Age.

Hace una semana justo que os dejé allá en Paris en manos de la policía chalada que abusa del poder y se toma la justicia de su mano, como si fuera algo banal y manipulable. Me fui con una rabia enorme por dentro al ver ante mis ojos la hipocresía que reinaba en nuestro mundo civilizado… Resulta que un movimiento pacífico es recibido como una banda terrorista, ¿quién tiene miedo? ¿y de qué?
Sin duda, los de arriba están cagados en los pantalones. Y eso no en vano. Con esto quiero decir que algo habremos hecho bien si somos tan temidos. Algo tendrá este movimiento que pone en alerta a toda la policía parisina para hacernos la vida imposible. 

Y, me parece que, eso que tanto asusta es justamente aquello que somos. Eso que tanto asusta es la coherencia de nuestro discurso con nuestros actos. Un movimiento pacífico que cree en una democracia real. Un grupo de individuos que decidieron, hace ya un tiempo, luchar juntos por el bienestar colectivo. Que no se nos olvide.  Si hay algo por lo que el movimiento ha tenido tanto éxito es porque cualquiera puede sentirse identificado, cualquiera puede formar parte de él… 

Y una vez que estás dentro… ya no puedes controlarlo. Como una droga, te vuelves adicto, pero en realidad, nada que ver. Adicto a hacer asambleas y escuchar a los demás, adicto a dejar de mirarte el ombligo y preocuparte in crescendo por lo que te rodea, adicto a protestar porque este mundo es injusto y feo … Te transforma de arriba abajo y ya nada vuelve a ser como antes.

Para colmo, los más intoxicados decidieron irse a caminar, primero desde diferentes puntos de España hacia la capital y ahora hacia Bruselas… más de dos meses de andar, reunirse, escuchar, opinar, discutir, tirarse de los pelos pero sin pegarse (¡que somos pacíficos!), desesperarse, llorar, reír, volver a llorar (pero esta vez de alegría), crecer, andar, emocionarse, crecer, andar, aprender que nada es fácil pero que vale la pena, y andar… porque la utopía está en el horizonte y lo importante es el camino …

Y el camino, amigos, lejos de ser un camino de rosas estaba más bien lleno de espinas. Estamos descubriendo que realmente estamos intoxicados, que dentro de nosotros hay una parte del monstruo que dejo de lado el bienestar colectivo para volver a mirarse el ombligo… y a cada paso de liberación que damos, a cada espina que echamos a fuera, dañamos a un compañero y el conflicto vuelve a resurgir dentro del grupo… 

Nos queda tanto por aprender. Démonos por satisfechos si al final del camino (leáse Bruselas o donde quiera que termine) hemos salido de la jaula que nos impedía abrazar al vecino, amarlo a pesar de las diferencias y luchar juntos porque todos cabemos en la tierra y todos tenemos derecho a una vida digna. Démonos por satisfechos si al final del camino logramos ser libres. Démonos por satisfechos si conseguimos ser el ejemplo de aquello que predicamos.

Soys valientes, soys cabezotas y me habeis demostrado con vuestra tenacidad que todo es posible. Simplemente hay que creérselo y esforzarse para ello. Cada individuo es absolutamente válido para luchar por sus derechos pero no es nada sin el grupo.
Confío en vosotros, mil gracias héroes.

DE NORTE A SUD, DE ESTE A OESTE,
LA LUCHA SIGUE, ¡ CUESTE LO QUE CUESTE!

dissabte, 24 de setembre del 2011

El sentit de l'existència.

Una de les sensacions més satisfactòries que déu haver a la vida és la de sentir-se útil per a algú. Sentir que li estàs fent un favor a una persona simplement mitjançant l'amor.
Sí, la plenitud és ben senzilla. I l'amor desinteressat, crec, la millor prova d'humanitat.

dissabte, 30 de juliol del 2011

Color esperança.


Si la cosa funciona...             

...no la deixes escapar!


Dona'm, amor, la mà.


Cadascú amb la seua memòria obrint-li venes, 
fem camí. 
Cadascú amb els seus jardins i la seua tristesa, 
fem camí.
Cadascú amb la seua por menjant-li les pupil·les, 
fem camí.
Cadascú amb la seua nit i la seua ràbia, 
fem camí. 
Cadascú amb la seua alegria de ser amb l'altra, 
fem camí. 

Siga neu o desert el paisatge i la interpèrie, 
siga ocell o un dolor l'horitzó que s'anuncia, 

dona'm, amor, la mà.

                          -Marc Granell-

dimarts, 19 de juliol del 2011

Aprendre del silenci.


 
El silenci és prudència.


El silenci és saviesa.


El silenci és poder.

Potser siga la millor arma per avançar en la lluita. 
Això sí, una lluita discreta... 
...i segura.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Adiccions.

L'elixir contra la soledat és una droga. Ens crea una dependència que ens torna adictes a ell, i això ens bloquetja qualsevol bri de llibertat i quedem desposseïts del poder sobre la nostra vida. És perillós, ataca la nostra salut.



Ningú ens pot llevar la crònica i irrefutable sensació de soledat. Hi ha que anar traçant cautelosament el camí i fugir dels plaers que amaguen inferns. 

diumenge, 26 de juny del 2011

Propietats de la pena.


Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

-Vicent Andrés Estellés-

dissabte, 25 de juny del 2011

Textura de sueño.

No he visto el día
más que a través de tu ausencia
de tu ausencia redonda que envuelve mi paso agitado,
mi respiración de mujer sola.

Hay que están hechos para morirse o para llorar,
días poblados de fantasmas y ecos
en los que ando sobresaltada,
pareciéndome que el pasado va a abrir la puerta
y que hoy será ayer,
tus manos, tus ojos, tu estar conmigo,
lo que hace tan poco era tan real
y ahora tiene la misma
textura del sueño.
                   - Gioconda Belli-


Es tan corto el amor y tan largo el olvido (Pablo Neruda).

dissabte, 11 de juny del 2011


Meditant l'exili a la lluna

Ràbia.






Living is easy with eyes closed, misunderstanding all you see. It's getting hard to be someone but it all works out, it doesn't matter much to me. Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields. Nothing is real and nothing to get hung about. Strawberry Fields forever.






Despertar. Abominable realitat.
 Injusticia palpable. Indignació in crescendo.

Valors morals? Això, pa’ què?
Fàstig del nostre món “desenvolupat”: corrupte amb les mans tacades de sang. I els cors gelats.
Plorar com a única  arma per intentar llevar-se  la pudor. Adonar-se que estem entre la merda, que som merda. Quina sort de ser desenvolupats.
Honradesa, sabeu el què és? Tall d’hipòcrites.

     Genèticament utópica, crònicament frustrada.


Strawberry fields forever